dimecres, 25 de novembre del 2015

La institució com a eina

Ja són molts els projectes polítics que en el seu moment van acabar invertint la major part dels seus esforços en l’àmbit institucional diluint i esvaint la indispensable lluita al carrer. En el monopoli que les eleccions estant tenint en el debat públic, convé reivindicar el paper de la lluita diària que tants col·lectius i moviments socials porten fent durant tants anys, i entendre que és aquesta la que dóna sentit a estar al Parlament i als ajuntaments.

La dicotomia institució/carrer no s’ha de percebre com compartiments estancs un aïllat de l’altre sinó veure com ambdues poden alimentar-se recíprocament en una aposta nítidament rupturista.


L’entrada a les institucions s’ha de fer en base a processos de reflexió prèvia, i sempre tenint clar el paper que hem de fer en cada moment. És imprescindible que el centre de gravetat de la nostra lluita diària estigui al carrer, per la qual cosa hi haurà poblacions en les que no resultarà coherent fer una forta aposta per una determinada candidatura si aquesta elevada presència de regidores no és compensada amb una organització popular.

La decisió de la CUP de presentar-se al 2012 va ser fruit d’un debat en el qual força gent no veia que fos el moment. Però finalment tot el moviment de l’esquerra independentista va assumir aquesta aposta com a seva i es va tirar endavant, perquè les discrepàncies internes en aquest tipus de decisions no són una debilitat, sinó part inherent en el projecte de la unitat popular, que enriqueix el seu bagatge i capital polític, alhora que dibuixa amb més claredat la necessitat d'assolir els nostres objectius estratègics.

La CUP no és altra cosa que l’eix institucional d’una esquerra independentista que intenta abastar tots els fronts des de tots els racons, des de la lluita sindical duta a terme per la COS (Coordinadora Obrera Sindical), fins a l’estudiantil realitzada pel SEPC (Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans), passant per la construcció de moviment juvenil empresa per Arran, sense oblidar la tristament indispensable Alerta Solidària, organització que fa front als casos repressius que tota lluita que qüestiona el model imperant acaba patint.

Però òbviament no ens hem de limitar a treballar amb les organitzacions esmentades, sinó que cal seguir teixint vincles amb la resta de col·lectius i associacions veïnals, de moviments socials, de cultura popular, plataformes en defensa de l’habitatge, de la sanitat, l’educació, casals populars, ateneus, cooperatives, etc...

Però no ens quedem aquí, i en aquest sentit no hem de perdre de vista, tampoc, la necessitat d'ampliar l'espectre organitzatiu de la unitat popular i aportar cada vegada més suports a aquest projecte. Suports, que d'altra banda s'han de teixir al carrer, als barris i als nostres llocs de treball, lluny del pactisme entre cúpules o del tacticisme electoralista. Aquest procés ha de prendre com exemple experiències com la Crida per Sabadell o l'acostament de les CAV a la CUP, fent bascular el sector centrat en la lluita institucional cap al carrer, i no a la inversa, trencant amb la idea clàssica del pactisme electoral.

Cal seguir generant esquerdes en la forma d’entendre la participació que encara impera actualment. En aquesta persistència cal recuperar la sobirania en la presa de decisions a fi que aquesta resideixi en màxima mesura en el poble i crear els mecanismes per tal que això es faci efectiu en un apoderament real de la ciutadania.

Tota aquesta aposta integral és necessària perquè el dia en què deixi d’haver-hi lluites als carrers, no hi pintarem res a les institucions.