La institució com a eina

Ja són molts els projectes polítics que en el seu moment van acabar invertint la major part dels seus esforços en l’àmbit institucional diluint i esvaint la indispensable lluita al carrer. En el monopoli que les eleccions estant tenint en el debat públic, convé reivindicar el paper de la lluita diària que tants col·lectius i moviments socials porten fent durant tants anys, i entendre que és aquesta la que dóna sentit a estar al Parlament i als ajuntaments.

La dicotomia institució/carrer no s’ha de percebre com compartiments estancs un aïllat de l’altre sinó veure com ambdues poden alimentar-se recíprocament en una aposta nítidament rupturista.

La darrera ofensiva dels tractats TTIP i companyia

Et lleves un dilluns, amb la il·lusió que suposa una nova setmana de treball en negre i... notícia que t’acaba deixant pel terra: aprovació del TIPP. Aquelles sigles que ara resulten designar l’espai de lliure comerç més gran i important del món i de les que, per variar, poca gent n’havia sentit a parlar. Una nova ofensiva, un nou dilluns.

Així es llevava molta gent el passat dilluns 5 d’octubre, amb l’acord Trans-Pacific Partnership (TPP), el qual vasta una enorme regió compresa per 12 estats de la regió del Pacífic, entre els quals estan els Estats Units d’Amèrica (EUA), el Japó, Canadà, Mèxic, Nova Zelanda, etcètera... Aquest tractat ve a ser una ampliació d’un anterior tractat, el TPSEP[1], que afectava a 4 d’aquests 12 estats.

Ens agraden els reptes.

Ens agraden els reptes i en tenim molts. Ens agraden perquè ens estimulen i perquè ens ajuden a avançar. I com que tenim tantes coses a canviar, tantes idees a explicar i tants projectes a desenvolupar, ens plantegem molts reptes. Senzillament perquè estem aquí per a canviar-ho tot.

Després de les darreres eleccions municipals, a la nostra comarca tenim un munt de reptes. A les institucions i a fora d'elles se'ns planteja un escenari que requereix d'una intervenció revolucionària. Podem utilitzar les institucions per a fer créixer els moviments populars i per a evidenciar el conflicte de classes, per una banda, i podem utilitzar la força que tenim al carrer per a forçar posicionaments de ruptura a les institucions. Aquest és un repte que tenim per aquest curs polític que comença amb l'11 de Setembre, per marcar un punt de fuga. Un cicle en què cal aprofitar la força que ens pot donar el recolzament electoral i la confiança de tanta gent per a mostrar-nos valentes i decidies en les nostres apostes. Per experimentar i assajar receptes transformadores amb un doble objectiu; el primer és millorar les condicions de vida de les treballadores  i, el segon, acumular forces cap a una profunda transformació de la societat que permeti seguir complint l'objectiu primer.

Pobresa o despossessió energètica

Artícle d'Eloi Pareja, militant d'Endavant (OSAN), a www.cridapersabadell.cat.

En un context en el que la desigualtat latent s’ha, i s’està, aguditzant, hem vist com el terme de pobresa ha pres més força i és cada vegada més present. Centrant-nos en l’àmbit energètic, tot i que també podria ser vàlid en d’altres, aquest fet ens pot induir a fer uns plantejaments que no acabin de sacsejar d’arrel els pilars que han originat aquesta situació.

Les desigualtats, i en concret la desigualtat en matèria energètica, les hem de percebre com quelcom intrínsec en l’actual model econòmic, és a dir, com el reflex de l’agudització d’una situació ja existent. En un model on tot acaba essent privatitzat, les classes populars han perdut qualsevol poder de decisió i de gestió sobre els recursos de l’entorn natural, deixant aquests en possessió de grans corporacions que, com a part del seu propi funcionament d’acumulació de capital, no llegeixen l’energia com un bé bàsic per a la població sinó com una mercaderia més.

“Les desigualtats, i en concret la desigualtat en matèria energètica, les hem de percebre com quelcom intrínsec en l’actual model econòmic.”