En un context en el que la desigualtat latent s’ha, i s’està, aguditzant, hem vist com el terme de pobresa ha pres més força i és cada vegada més present. Centrant-nos en l’àmbit energètic, tot i que també podria ser vàlid en d’altres, aquest fet ens pot induir a fer uns plantejaments que no acabin de sacsejar d’arrel els pilars que han originat aquesta situació.
Les desigualtats, i en concret la desigualtat en matèria energètica, les hem de percebre com quelcom intrínsec en l’actual model econòmic, és a dir, com el reflex de l’agudització d’una situació ja existent. En un model on tot acaba essent privatitzat, les classes populars han perdut qualsevol poder de decisió i de gestió sobre els recursos de l’entorn natural, deixant aquests en possessió de grans corporacions que, com a part del seu propi funcionament d’acumulació de capital, no llegeixen l’energia com un bé bàsic per a la població sinó com una mercaderia més.
Amb la liberalització del sector energètic finalitzada l’any 2009 (en compliment de directives europees, tot sigui dit de pas), aquesta realitat no ha fet més que explicitar-se i, si bé és cert que a nivell oficial l’energia es considera un bé públic d’interès general (i com a tal, no té exactament les mateixes característiques que les d’una altra mercaderia liberalitzada), a la pràctica això no s’ha traduït en què la normativa que la regula hagi evitat que determinada gent es quedés sense aquesta necessitat. I el que potser cal entendre (i que sovint queda reflectit en les anomenades “portes giratòries” o en projectes com el Castor) és que la mínima regularització del sector no anava encarada a evitar-ho, sinó a mostrar i vendre’ns la moto de que les institucions ja fan el possible per permetre que ningú es quedi sense energia.
A nivell discursiu, la pobresa energètica és una idea que pot caure fàcilment en la percepció de quelcom conjuntural més o menys fàcil de resoldre si es redueix l’atur o si s’augmenten les ajudes públiques. Aquest concepte ha estat força incorporat en el discurs hegemònic, per la qual cosa fa que temporalment ens pugui ser útil emprar-lo per facilitar la comprensió a la gent i mirar de lluitar sota aquest terme, però crec que cal anar més enllà.
Parlar de despossessió energètica implica l’existència d’un subjecte desposseït i la d’un altre que ha passat a tenir-ne la propietat. Aquest fet crec que és l’arrel que ens ha portat fins aquí (juntament amb tota la dinàmica pròpia del capitalisme) i intentar trencar amb aquesta situació i reapropiar-nos dels recursos naturals és un pas de gegant que pot assentar les bases d’un canvi profund.
Cal retornar la sobirania dels recursos al poble i que tant la gestió d’aquests com els processos per assolir-la tinguin una praxis clarament col·lectiva i d’apoderament popular, entenent que el que seria la gestió més tècnica pot recaure en gent més formada en aquest àmbit sense perdre, però, aquest caràcter col·lectiu.
“Cal retornar la sobirania dels recursos al poble i que tant la gestió d’aquests com els processos per assolir-la tinguin una praxis clarament col·lectiva i d’apoderament popular.”
Cal assumir que el procés no serà fàcil ni curt, i que les traves que ha posat, i seguirà posant, l’administració (com també, òbviament, les elèctriques), ens faran caminar per un camí de pedres que esdevindran roques o penya-segats. Llavors, escalarem.
Sense esperar a què l’Ajuntament sigui més favorable a aquest tipus de propostes, des d’ara mateix ja ens hem de posar a bastir les estructures i els projectes que ens permetin anar fent camí i anar teixint vincles dels que puguin sorgir propostes transformadores per (re)construir un model i un entorn del que ja fa molt temps ens van desposseir.
